L’inici d’aquesta entrada perfectament pot tenir 7 anys. No ho recordo i no tinc registre d’això.
La vaig començar en el meu anterior lloc web de inpositivegames en wordpress.org.
Avui la reprenc per acabar-la, perquè penso que l’essència del que em arrossego a voler escriure-la, no ha canviat.
Recordo quan vaig veure el vídeo de presentació de Wii per Iwata i les imatges en moviment del que anava a ser Metroid amb el wiimote.
Aquest dia va ser una revolució per a mi, pel fet que vaig tornar a sentir el que vaig sentir quan vaig veure una recreativa per primera vegada, o el meu Nadal amb la meva Spectrum, quan arribo la Megadrive o la Snes a casa meva, quan vaig veure la N64 amb el Mario, o quan aterro el meu primer PC 233 MMX … quan vaig tenir el meu primer mòdem d’internet o quan compri el meu Voodoo2 … només puc qualificar tot això com l’essència del nen noi que portem dins. Els somnis, les il·lusions, la fantasia …
I nintendo ho aconsegueixo. Aquests dies però va força de capa caiguda. Jo estic mes en l’ona Linux, PC i STEAM. En el desenvolupament de videojocs i el programari lliure.
Però va aconseguir que apuntar a la pantalla i començar a tocar coses, i escoltar-les, fos una realitat. Encara recordo quan vaig jugar al Red Steel 1 i escoltava la càrrega i els trets al wiimote. Com podia fer zoom o apuntar amb una precisió que ni amb el ratolí mai experimenti. La sensació d’estar dins del joc, tocar-lo va ser increïble. Però volia més. Nintendo va obrir la caixa de Pandora. I jo vaig voler més … però no arribo.
Però albergo l’esperança, que el potencial que sota el meu punt de vista, no es va arribar a desenvolupar en Wii. Arribi. De la mà de l’era que s’acosta d’ulleres de RV.
Mentre tirem la vista enrere. Ha de fa 7 anys. Quan jugant al Red Steel o al Far Cry, la meva fantasia i imaginació em portaven a veure el que m’agradaria poder jugar a un Red Steel 2, que arribo o altres possibles FPS en Wii.
Recordo que el que mes trobava a faltar, era aquesta veritable interactivitat amb l’entorn. Poder “agafar” manetes, palanques i poder veure-ho en pantalla. Potser els projectes d’aquell moment per Wii no permetin perdre els diners i el temps en recrear, aquestes animacions interactives a la Wii.
Potser es probo i es va pensar que paraven molt el ritme del joc. Amb tot jo les trobava a faltar.
Doncs crec que la immersió en un FPS és tot. Pel seu lloc, no crec en que hagin de ser super realistes. Cada joc busqués el seu to. Mas divertit com un Duke Nukem o mes “realista” com un Flaspoint.
La idea és que la coherència de com ens movem en el món real es reflecteixi a la pantalla. I hi ha no es va explotar al màxim la idea de la Wii.
Es parlo molt en el seu temps. Es simplifiquen en excés els esdeveniments de botons com un gest sencillo.En lloc de buscar un “mini-joc” o una “mini-interactivitat”
Però és que les third partys, no es prenien seriosament a la Wii. I Nintendo estava i està en una altra línies de joc i R + D en els seus títols.
Xarxa Steel, Far Cry o The Conduit, ho van intentar honestament. Fins i tot EA amb la seva conversió de Medal of Honor introduir detalls d’interactivitat molt xulos i en una molt bona línia, però amb un joc ja mes que cuinat.
Xarxa Steel 2, ja amb el Wii Motion més, va ser realment lluny. Sobretot en el combat. No tant en l’exploració i interactivitat. Reduint molt.
Poder tallar les coses de manera real o poder tenir mes físiques amb la interactivitat, hi ha havia el potencial real.
No arribo doncs aquest “Xarxa Steel 2” … ni aquest FPS que es va quedar al meu cap. Però arribés. Estic segur.
Potser com dic, la Wii no donava per a més … i el temps estava de part de GPUs més potents. Els desenvolupadors estaven realment centrats en explotar els Shaders. La qual cosa ho van fer magistralment. Com en Alone in the Dark, del qual tinc pendent una altra entrada.
Una salutació, i espero poder seguir amb aquestes entrades que tant m’agraden.
