Futur, però també present i passat…
Al juliol meu cosí Josemari va venir al Rock Festival a Santaco… Vaja estoneta mes wena que tiri amb l’i la seva coleguita de Madrid.
I és clar, va sortir el tema de la independència a Catalunya i tot això.
El meu cosí per mi és un exemple de la integració Andalusa al País Basc. Però és una cosa més, és la meva família. És la meva connexió amb el Poble Basc. M’agrada i vull al País Basc i la meva connexió és la meva família de Barakaldo. Quan veig una mica d’allà o estic allà estic com a casa, perquè la meva família és d’allà i estar en família és estar com a casa.
I com no el meu cosí i jo estem d’acord en això, a foc.
Parlar aquests dies del tema independentista em astià, no ho negaré. Fins molts amics meus Catalans ja estan cansats, fins i tot abans que jo. Però la responsabilitat política i la maduresa democràtica ens obliga a tractar els temes, i entendre’ns.
Com a tema polític o ideal, la independència és una cosa tan valgut com qualsevol altre objectiu. És un objectiu i com a tal, està dins d’utilitat del polític i social. Ni intentaré, ni puc, ni tinc energies per fer una dissertació perfecta, d’arguments econòmics o nombres perfectes. I no crec que se m’ha invalidi la meva defensa del que penso és el que hem de perseguir, el meu objectiu, i el de molts, tan valgut com és el de l’independentisme.
Li preguntava l’altre dia a un amic Català. “Marc si no sóc unionista / espanyolista, ni sóc independentista, Què sóc?” i el Marc em va respondre, somrient: “Tens un problema” Tinc un problema si, que no respecta… per obra i màgia del discurs viciat, de ser reformista sigui un opció. Això ja aquesta passat, és impossible.
Hi va haver un partit, que deia era progressista i deia que anava fer moltes coses… Reforma agrària mirant al Sud, Federalisme mirant a les perifèries sobiranistes… però que va fer, ja que ens prenc el pèl a tots.
I ara que? Si els conservadors no són de fiar… és a dir el pepones… i el progressisme de la rosa és una estafa… a que ens agafem?… Certament és trist… però és així.
Quan discuteixo de la situació política que vivim des de la crisi… sóc molt dur. Dur quan parlo amb la meva mare, amb el meu avia, gent gran o fins i tot gent de la meva edat… de qualsevol punt de l’estat.
Que cony hem fet per canviar Espanya en els més de 30 anys de democràcia? De veritat ho hem donat tot? Hem fet la nostra la democràcia i hem entrat en el sistema i hem intentat canviar el sistema? ¿Ho vam intentar de veritat i no es va poder? ¿AIXÒ NO ES POT CANVIAR?
Vaig a ser sincer. Després de més de 4 anys des del 15M, he discutit, pensat i madurat cada vegada aquesta idea. I la resposta és senzilla: NO HEM FET UNA PUTA MERDA.
Sabeu que hem fet? Viure de puta mare i deixar que altres portessin casa nostra a on els sortia dels collons, mentre nosaltres nedàvem en jaujar… SI, així de dur… pq en els 90 aquí tot quisqui estava de puta mare… no calia estudiar, pasta per tot arreu… PGOUs… presidents que es fiquen en grans companyies, o presidents que les regalen… territoris que privatitzen abans que ningú ho publico, aigua, sanitat… però tenim pasta... no passa res…
El tema és, teníem pasta… passàvem de la democràcia, de les institucions … els llestos campaven al seu aire … les ments erudites s’anaven del país …
Per a més INRI, en moltes casa molts pares… alimentaven el “LA POLÍTICA ÉS UNA MERDA” “TOTS SÓN IGUALS”… empenyien als seus nens a fer-se mes i mes futbolers… a deixar-se la pell per la camisa del equip X…
Si tot és qüestió de prioritats… volem unes institucions decents amb conductors decents. Digues a les generacions que es formen, que el futbol està per sobre de la política i les institucions… banalitza els valors de convivència o el veí … alimenta els prejudicis perquè la gent aquest cega i només es preocupi de com el veí li roba… però que no miri pa dins… que hi ha estan ells campant al seu aire …
Mirem sempre al Nord… Suècia… guaaaauuu!!!! això si que és un país. Però és que no és un país guai per la cara… els suecs es parteixen la cara per respectar les seves institucions… una d’elles la més important. L’EDUCACIÓ. Un professor és déu, i se li prepara i se li exigeix com per a això. Va a formar al futur possible president de Suècia o professor de les següents generacions.
Però nosaltres aquí, com anem… Magisteri, amb tot el respecte, és la meta mitjana dels estudiants … però és que la meta autèntica de les noves generacions espanyoles, de tot l’estat, és sortir a la puta tele senyors… i això pq… sera pq a casa veuen com els seus pares veneren aquesta tele amb aquests programes d’anar-hi, rajar o embolicar-… és a dir treure l’animalet que portem dins, això que ens surt gratis sense més. .. Els suecs també són animals … però si volem semblar-nos a ells, hauríem de venerar mes els investigadors, millors estudiants, professors, professions, autònoms … premiar els millors, posar-los com a exemple i posar-los expandir les seves habilitats a aquells que siguin susceptibles de voler ser això en el futur.
Però som un país de la llet. Surt el 15M, si mola mola… sentin “canviïn aquest en 3 mesos”… no es pooooot… si és pooooot… a veure que si que es pot… però que això és el principi. Vagin vostès a les eleccions. Doncs això que anem.. camina ara diuen que som uns frikis… que no som seriosos… comor ???
Però és que és veritat… cal ser més llestos. L’electorat és com és, doncs Adaptem-i introduzcámonos hàbilment… camina el de Podem… camina però si s’assemblen als altres a la casta… Mare meva! Exercici d’imaginació, FÀCIL:
Rajoy VS Merkel… e-jem
Pablo Iglesias VS Merkel… és que no hi ha color
Qui diu Pablo Iglesias, diu milers de joves de la nostra generació preparats, que s’estan presentant en partits nou progressistes des del 15M, en plataformes ciutadanes… etc…
Ada Colau… o la de Madrid que mai em surt. Mireu el que hem aconseguit. Però només és el principi. Per reformar el nostre estat, junts podrem, necessitem ser perseverants. Tenir esperança, pq encara que molta gent, i ho entenc, hagi perdut la esperança. Estic convençut que hi ha una Espanya on Catalans, Andalusos, Bascos, Madrilenys… s’estimen, s’estimen i es respecten. Aquesta Espanya és la que represento. L’altra no la vull veure ni en pintura. S’entén aixo?
Aquesta Espanya que sempre he volgut, on veia a la meva família de Madrid, el País Basc, València… i rebia amor. Els meus cosins. I ara que viatjat i sóc mes gran, i em ficat en política. Encara més persones han passat per la meva vida, de molts llocs i ideologies. I la meva experiència de vida, és que es pot dialogar i es pot conviure. Però cal que fem les coses com cal, com ens agrada a Bruta si voleu… junts construir majories i netejar la nostra casa, el nostre estat. Que sempre va ser el nostre, i tant passem del. Lluitar pel i guanyar-lo, com altres tantes coses de la vida.
Com he promès no he parlat de nombres ni d’economia. No vol dir que em semblin menys importants. Però crec que sense aquesta revolució, tenir mes pasta a la butxaca… o pensar que sent menys podrem arreglar les coses millor, no convenç. Perquè sento dir, que on uns no volen veure problemes similars. Per desgràcia Catalunya té els mateixos problemes sistèmics que la resta de territoris i que el conjunt de l’estat.
Si primer no abordem això, mitjançant un procés constituent. On posem damunt de la taula la justícia i equitat social, i el problema de convivència ecològica… realment anirem en orris… doncs el sistema social, productiu-econòmic seguirà destruint la nostra societat, la meva d’avui: la catalana.
